Odiava

Odiava tot. Odiava quan plovia aviat al matí, odiava qualsevol hipster que em trobava pel camí sense voler, odiava aquest dia, odiava pasqües, odiava aquell poble, odiava aquella nit, odiava als metges, odiava aquest hospital, odiava la seva malaltia, odiava la meva mare i els seus detalls sobre el desenvolupament de la malaltia, els seus detalls sobre els pares i el dolor que sentien en veure al seu fill així. Odiava als seus pares per haver-lo tingut, odiava aquest col · legi on el vaig conèixer, odiava als seus amics, odiava el seu somriure i els seus tonteries, odiava el seu silenci, odiava el seu misteri, odiava els seus ulls curiosos, la seva fortalesa i la seva valentia. Odiava la seva amistat, el seu punt de vista sobre la vida,  m'odiava a mi mateixa per permetre que la seva vida canviés de sobte la meva manera de veure la vida. Odiava que m'hagués fet una persona millor, que m'hagués ensenyat que els somnis estan per lluitar per ells i no per deixar-los envellir, odiava que m'hagués fet apreciar cada segon de la meva vida com si s'hagués d'acabar ben aviat, però sobretot el que més odiava que ell hagués mort, que finalment tota aquella fortalesa hauria estat vençuda per aquesta estúpida malaltia. Odiava que ell hagués patit i odiava el sofriment dels seus pares que encara pateixen després d'un any. Odiava a Déu per haver-li portat però només una frase és l'única cosa que em alleuja de la mateixa manera que alleuja als altres com jo: "Es troba en un lloc millor, feliç i en pau", i quan m'ho dic i m'ho repeteixo a mi mateixa, de sobte sento que ja no odio tot això, sinó que més aviat estic feliç d'haver-lo conegut encara que hagués estat per poc temps, i amb sorpresa puc veure que l'odi es em converteix en un gràcies silenciós. Gràcies per tot. Gràcies per vetllar per nosaltres i per haver-nos fet feliços durant la teva estada en el món, senzillament, gràcies. 

P.C.